L’any 2014, les comunitats kurdes organitzades de Síria i l’Iraq van fer-se conegudes a través de la resistència contra l’Estat Islàmic (en endavant, Daesh), un grup que basava la seva guerra, ideologia i govern en l’ús sistemàtic del genocidi i la violència sexual com a eines de poder i dominació. Després d’anys d’història sense gairebé cap representació o visibilitat, la fascinació mundial per la imatge de la dona combatent kurda va obrir ràpidament noves vies per donar veu a les queixes, desitjos i demandes col·lectives dels kurds, la pàtria dels quals —el Kurdistan— s’estén per les fronteres entre Turquia, l’Iraq, l’Iran i Síria. Tanmateix, les persones que admiraven aquesta imatge sovint ignoraven la història i el significat radical i revolucionari de la lluita d’alliberament de les dones kurdes.
Després d’anys d’història sense gairebé cap representació o visibilitat, la fascinació mundial per la imatge de la dona combatent kurda va obrir ràpidament noves vies per donar veu a les queixes, desitjos i demandes col·lectives dels kurds
Les ELLLIBRE presenten una etnografia feminista d’un moviment massiu de dones de l’Orient Mitjà, arrelat sobretot en les classes baixes. Ens centrarem en l’evolució històrica, la teoria i la pràctica del moviment revolucionari d’alliberament de les dones kurdes, una lluita organitzada i autònoma sorgida en el si del partit socialista PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan). Aquesta lluita s’inscriu en un altre moviment social més ampli, de més de quaranta anys de trajectòria, en endavant anomenat moviment d’alliberament del Kurdistan, que s’articula al voltant de l’orientació ideològica del líder empresonat i cofundador del PKK Abdullah Öcalan (conegut popularment com a Apo) i que mobilitza milions de persones de diverses parts de l’Orient Mitjà i la diàspora. Aquest moviment multifrontal, popular, transfronterer i internacionalista uneix sota un mateix marc ideològic i organitzatiu supervivents de genocidi, guerrillers, presoners, treballadors, polítics, refugiats, intel·lectuals, artistes i joves, que s’organitzen per mitjà d’assemblees de base locals i regionals, comunes, cooperatives, acadèmies i congressos. Atès que un dels components principals d’aquest moviment és la lluita armada contra Turquia —membre de l’otan—, la majoria de països occidentals en criminalitzen les estructures titllant-les de terroristes. L’aspecte més radical d’aquest moviment meticulosament organitzat és el fet que es considera a si mateix un paradigma femení. Un principi bàsic que impregna la seva ideologia anticapitalista i antiestatal és que el patriarcat és un sistema de cinc mil anys d’antiguitat que pot i ha de ser abolit, no pas a través de la reforma, sinó per mitjà d’una revolució de les dones, i que, altrament, l’alliberament de la societat és impossible. Segons la perspectiva del moviment, en un món patriarcal, l’organització autònoma de les dones en totes les esferes vitals —des de la producció de coneixement fins a l’autodefensa armada— és una posició paradigmàtica i el prerequisit per a una democràcia autèntica.
Aquest moviment multifrontal, popular, transfronterer i internacionalista uneix sota un mateix marc ideològic i organitzatiu supervivents de genocidi, guerrillers, presoners, treballadors, polítics, refugiats, intel·lectuals, artistes i joves, que s’organitzen per mitjà d’assemblees de base locals i regionals, comunes, cooperatives, acadèmies i congressos
La meva recerca i relació amb aquest moviment estan estretament lligades a la meva història personal: vaig créixer dins l’entorn polític del moviment d’alliberament del Kurdistan a Europa, després que la meva família abandonés Turquia a la recerca d’asil. Naturalment, aquesta relació íntima ha donat forma a la meva perspectiva i enfocament de la lluita i dels que hi participen. Tenia poc més de vint anys quan, de sobte, en el context de la guerra contra Daesh, un reguitzell de periodistes, investigadors, activistes i, fins i tot, representants es van aglomerar a les portes de la comunitat de classe treballadora de la diàspora política, criminalitzada col·lectivament, en la qual jo havia crescut. Enmig de la meva recerca universitària sobre un tema llavors esotèric, els cicles de notícies de vint-i-quatre hores van crear un clima sensacionalista en què la resistència i la vulnerabilitat de les dones kurdes quedaven reduïdes al camp de batalla i eren emmarcades a la manera occidental per al consum massiu. Els uniformes de militants es convertien en articles de moda i es qüestionava públicament la vida sexual de les dones que els vestien, alhora que s’atacaven i es titllaven de terroristes les alternatives polítiques que construïen. En un moment en què termes com «feminisme» i «empoderament de les dones» començaven a aparèixer cada cop més a les esferes públiques dominants d’arreu del món, persones alienes al moviment maquillaven la imatge d’aquestes dones, mentre elles eren sistemàticament aïllades, censurades, empresonades, torturades, desterrades a la força estigmatitzades i assassinades. La publicació d’aquest llibre arriba uns quants anys després d’aquesta promoció inicial desmesurada, que representava la lluita de les dones kurdes de manera altament despolititzada i fetitxitzada, separant-la de les seves arrels socialistes. De fet, arriba en un moment en què el moviment d’alliberament del Kurdistan i els èxits que ha anat assolint s’enfronten a riscs existencials. Alguns dels meus interlocutors han estat assassinats per drons i armes fabricades a Occident, d’altres són a la presó o a l’exili. Molts dels llocs que es mencionen aquí han estat bombardejats fa poc o estan sota ocupació. En vista d’aquests fets, el llibre defensa la perspectiva segons la qual és impossible apreciar la resistència de les dones kurdes sense fer referència a la violència del colonialisme, el capitalisme, l’imperialisme, l’autoritarisme o el militarisme.
A l’era de les notícies ràpides i els cicles de desinformació, les lluites polítiques sovint acaben tergiversades alhora que els grans símbols queden desposseïts de significat, convertits en clixés. Per fer front a la tendència dels mitjans de comunicació i del món acadèmic d’analitzar els moviments per a la justícia a través d’impressions ràpides —com fotografies instantànies— i per contrarestar la narració eurocèntrica i estatocèntrica dominada pels homes d’una lluita política altament ideològica i radical, en aquest llibre ofereixo una història de la resistència femenina des de baix. Els capítols, dividits en tres parts principals, mostren la revolució social lenta protagonitzada per les dones del Kurdistan a través d’una història social radical, en gran part reprimida. Destaco particularment les relacions socials, els valors compartits i els processos a llarg termini que sostenen i fan que es reprodueixi el moviment d’alliberament del Kurdistan. Juntament amb les històries de combatents i polítics, els capítols posen en relleu els relats i les perspectives de participants que solen ignorar-se, com ara refugiats, dones grans mestresses de casa o presoners. Al mateix temps que entrellaçava persones, esdeveniments i qüestions per descriure la cultura moral i política global del moviment, he volgut centrar-me en les experiències i els relats dels participants en la lluita, incloent-hi els seus conceptes i anàlisis del món.
Enmig de la meva recerca universitària sobre un tema llavors esotèric, els cicles de notícies de vint-i-quatre hores van crear un clima sensacionalista en què la resistència i la vulnerabilitat de les dones kurdes quedaven reduïdes al camp de batalla i eren emmarcades a la manera occidental per al consum massiu
Amb l’esperança de donar força a l’escriptura i teorització feministes i radicals de la història, he intentat fer diverses coses alhora: contribuir a eliminar el tabú del compromís intel·lectual, escrivint com si aquest moviment (o alguns dels seus aspectes) no fossin etiquetats de terrorisme a Occident; posar èmfasi en les històries col·lectives dels participants que històricament han quedat relegats als peus de pàgina, relegant als peus de pàgina aquells que fins ara eren al centre de l’anàlisi; i afavorir els relats de possibilitat i resistència per sobre dels exemples de derrota a l’hora de descriure la història social i política —fins ara inexplicada— de comunitats marginades. Tot i que establir paral·lelismes entre el moviment de les dones kurdes i altres lluites femenines de l’Orient Mitjà i el Magrib hauria enriquit el llibre, era més urgent omplir el buit existent en la de producció de coneixement sobre les dones kurdes. Degut a l’abundància d’informació sobre conflictes polítics a l’era de l’internet i els mitjans de comunicació, aquest llibre no pretén donar una imatge neutral i completa de la qüestió kurda; més aviat, vol documentar una història radical que ha estat reprimida, amb l’objectiu d’infondre esperança i inspirar a l’acció la meva generació i les que vindran.
Al llarg del llibre, he fet tots els possibles per amplificar i afavorir la labor d’altres dones kurdes. He volgut desindividualitzar l’autoria del llibre representant en el text almenys una part del meu deute amb el pensament i la teorització col·lectiva de les dones, sorgits majoritàriament enmig de la lluita activa. He triat recórrer a les cites per protestar contra la tendència actual d’autors kurds o de feministes no kurdes d’ignorar o descartar les contribucions intel·lectuals de les dones kurdes, fins i tot quan escriuen sobre elles. Tot i centrar-me en un moviment revolucionari organitzat en particular, reconec que totes les dones del Kurdistan i la diàspora desafien les normes socials tant individualment com col·lectivament —malgrat els riscos que això comporta— a través de la resiliència personal, l’activisme polític, la labor social, la recerca, l’educació, l’art, la literatura i la crítica cultural. Les lluites diverses de totes aquestes dones no estan aïllades; ans al contrari, es complementen les unes a les altres. Dec la meva anàlisi no només als milions de dones que resisteixen al Kurdistan i a l’Orient Mitjà, sinó també a generacions de feministes del Tercer Món, feministes socialistes i feministes indígenes i negres que argumenten que no és possible alliberar-se individualment del patriarcat sense lluitar contra el colonialisme, el terrorisme d’estat, el racisme, el capitalisme o l’ecocidi.
Tot i que establir paral·lelismes entre el moviment de les dones kurdes i altres lluites femenines de l’Orient Mitjà i el Magrib hauria enriquit el llibre, era més urgent omplir el buit existent en la de producció de coneixement sobre les dones kurdes
En les tradicions radicals, el feminisme no consisteix a obtenir visibilitat o representació dins d’un món injust; de fet, el feminisme mai no hauria de ser compatible amb el sistema dominant basat en el poder ni amb els seus discursos liberals. Jo segueixo la línia d’aquells que veuen el feminisme com un moviment de resistència en evolució constant, crític i autocrític, per aconseguir justícia i alliberament, un mètode de radicalitzar la consciència de llibertat de la societat per organitzar el món d’una altra manera. Chandra Talpade Mohanty (2003) es refereix a la «pràctica feminista, transnacional i anticapitalista» com una via per construir ponts «no colonitzadors» entre els contextos de lluita particulars i universals. Com que no es tracta d’una lluita d’alliberament nacional clàssica, sinó d’un moviment en massa que reclama una lluita més universal contra els sistemes de poder dominants, l’experiència i les anàlisis del moviment revolucionari de les dones kurdes tenen valor per a qualsevol que s’interessi per la política anticolonial i anticapitalista, el feminisme des de baix, els canvis socials revolucionaris, la justícia climàtica, la teoria crítica amb el sistema i la democràcia sense l’estat. En aquest sentit, no m’amoïna excepcionalitzar les dones kurdes, i espero que aquest llibre serveixi per sumar esforços a l’hora de construir aliances transnacionals per a la pau i la justícia contra els sistemes que colonitzen, menyspreen i destrueixen la vida.
Fragmento del libro, El moviment de dones del Kurdistan (Tigre de paper, 2023)
